È poesia! Con Antonietta Micali e la traduzione di Joan Josep Barcelo, di Elisa Mascia
Mai più di Antonietta Micali

Mai più …
Ti ho incontrato
una sera d’estate
piena di sogni.
Mi trascinasti
in riva al mare,
mentre tremavo di paura,
mi strappasti il cuore,
mentre urlavi il tuo piacere.
Le tue parole…
come lame taglienti,
entravano dentro l’anima.
Avrei preferito morire,
ma ero lì…
esanime,
senza vestiti e dignità.
Come bestia
che si nutre di carne,
facevi di me la tua preda.
Mentre mi dimenavo,
le tue mani colpivano
il viso, fino a stringere il collo.
Quale punizione per una donna
che ha avuto in dono la bellezza?
Sangue, che insieme a lacrime
segni il viso, senza dolore,
in una notte di luna,
dinnanzi ad un mare nero.
Sola,
la schiuma del mare,
lambisce il corpo,
steso sulla sabbia
ad attendere un’alba,
che mai rivedrò.
.
.
Mai més …
Et vaig conèixer
una tarda d’estiu
plena de somnis.
Em vas arrossegar
fins a la vora del mar,
mentre tremolava de por,
em vas esquinçar el cor,
mentre cridaves el teu plaer.
Les teves paraules…
com fulles afilades,
entraven dins l’ànima.
Hauria preferit morir,
però era allà…
sense vida,
sense roba i dignitat.
Com una bèstia
que s’alimenta de carn,
em vas fer la teva presa.
Mentre em retorçava,
les teves mans copejaven
la cara, fins a estrènyer el coll.
Quin càstig per a una dona
qui tenia el do de la bellesa?
Sang, que juntament amb llàgrimes
marcaven el rostre, sense dolor,
en una nit de lluna,
davant d’un mar negre.
Sola,
l’escuma del mar,
llepa el cos,
estirat a la sorra
esperant una albada,
que mai tornaré a veure.
.
.
Nunca más …
Te conocí
una tarde de verano
llena de sueños.
Me arrastraste
hasta la orilla del mar,
mientras temblaba de miedo,
Me rasgaste el corazón,
mientras gritabas tu placer.
Tus palabras…
como cuchillas afiladas,
entraban en el alma.
Hubiera preferido morir,
pero estaba allí…
sin vida,
sin ropa y dignidad.
Como una bestia
que se alimenta de carne,
me hiciste tu presa.
Mientras me retorcía,
tus manos golpeaban
la cara, hasta apretar el cuello.
¿Qué castigo para una mujer
que tenía el don de la belleza?
Sangre, que junto con lágrimas
marcaban el rostro, sin dolor,
en una noche de luna,
frente a un mar negro.
Sola,
la espuma del mar,
lame el cuerpo,
tumbado en la arena
esperando un amanecer,
que nunca volveré a ver.
..
.
Antonietta Micali
Traduzione poetica in catalano e spagnolo a cura di Joan Josep Barcelo

Leggi anche 👇
Mai più, poesia di Antonietta Micali con la traduzione di Joan Josep Barcelo, di Elisa Mascia
Un pensiero su “È poesia! Con Antonietta Micali e la traduzione di Joan Josep Barcelo, di Elisa Mascia”