
U DVÉNTA SCÜR
In càn el bóula,da luntàn,
la nèbia as fa sémper pü spësa…
el mónd u švanìs,bèl’e piàn
sùta ‘n vel legér cmé ‘na carësa.
U dvénta scür,i s’anvìscu i lampión,
i són mumént ch’i sméu sògn;
du Dòm us sént el campanón
ch’ut dìs: ”Són chì,se t’a m’ài d’ambšògn!”
Adès,quatà da stà cìpria luminùša,
a sént gnànca pu ‘n burdèl…
la mé ànma,ch’a l’éra timurùša
am fa savéi:”L’è pròpi bèl!”
DIVENTA BUIO/Un cane abbaia,in lontananza,/la nebbia diventa sempre più fitta…/il mondo svanisce,poco alla volta/sotto un velo leggero come una carezza./Diventa buio,si accendono i lampioni,/sono momenti che sembrano sogni;/si sente il campanone dl Duomo/che ti dice: ”Sono qui,se avessi bisogno di me!”/Adesso,coperto da questa cipria luminosa,/non sento nemmeno più un rumore…/la mia anima,che era timorosa/mi fa sapere:”E proprio bello!”
(Luciano Olivieri)